CANVI CLIMÀTIC

Després d’anys d’investigacions els científics han confirmat que hi ha canvi climàtic i afirmen que l’ésser humà n’és el responsable, les conseqüències han alterat, alteren i alteraran les condicions del planeta, situant-nos als éssers humans en pitjors condicions.

Desaparició de les glaceres, reducció de les reserves d’aigua dolça, pujada del nivell del mar, inundació d’un munt d’illes, desaparició de les platges, reducció de l’espai sòlid del planeta.

Desencadenament de fenòmens relacionats que canvien els paràmetres del planeta i el porten a condicions diferents, més dificultoses per la vida humana.

Aquest canvi es pot alentir si es prenen mesures per no enviar CO2 a l’espai, però ja no es pot aturar.

A diferents nivells d’escala aquest procés de canvi dels paràmetres en que es desenvolupa la vida a la Terra, ha variat al llarg de la història del planeta, des de el seu inici fa 3.600 milions d’ anys. Recordem, tres exemples de diferents aspectes que ens han afectat, ens afecten i ens afectaran. Fa 65 milions d’anys un meteorit va caure a l’ actual Mèxic, va desencadenar un procés d’incendis que va tapar l’entrada de la radiació solar, es produí un canvi que acabà en la vida dels dinosaures. En l’escala de la vida dels éssers humans,en tema de salut, en l’edat mitjana la pesta negra va reduir la població de les ciutats europees a més d’un cinquanta per cent. Fa poc anys, en tema d’armament, el 27 d’octubre de 1962 un submarí atòmic soviètic, el màxim comandament era el capità Vasali Argipov, estava rebent un atacat per destructors USA, les seves ordres de resposta, protocol d’actuació davant d’un fet d’aquestes característiques era llençar els míssils atòmics, va impedir aquest procés. Gràcies al seu seny, podem dir, que seguim vius. Són tres exemples. Hi ha molts més casos de perill per la subsistència de la vida en el planeta.

Ara ens trobem davant d’una crisi de dimensions mundials, però tenim una nova situació, coneixem el problema, tenim recursos i un temps, limitat ens diuen els científics, per poder actuar i adaptar-nos com a família humana a un planeta que ens oferirà unes condicions més dificultoses per viure

Agricultura
Pesca
Energia
Sistema econòmic dominant
Demografia i certes interpretacions de la religió
Recursos limitats: Aigua dolça, minerals, espais limitats per conrear...
Contaminació de l’aire
Nacionalismes imperialistes, sectaris, unilaterals.

Tenim un sistema imperant d’agricultura intensiva, es necessiten grans aportacions d’adobs químics, fertilitzants per fer-la funcionar, pesticides per evitar les malalties i atacs d’insectes, aquestes aportacions d’elements químics han fet créixer la producció per tant la capacitat d’alimentar més persones, la població mundial ha augmentat considerablement, vivint en aquest mirall. Però hi ha processos desencadenats que no s’han tingut en compte, els fertilitzants van a parar al mar i maten a la flora i la fauna (segons científics americans, el noranta per cent de les espècies han desaparegut al mar), l’agricultura depèn cada vegada més dels adobs, el sòl s’està esgotat, s’han contaminat les reserves d’aigües. Grans companyies que tenen com a missió fonamental el màxim lucre, controlen les llavors, els fertilitzants i els pesticides, el seu objectiu és augmentar els beneficis, no miren el problema global de la humanitat, es produeixen vertaderes bestieses medi ambientals, cremes de boscos per conrear pastures per produir carn, per fer hamburgueses, ara tenim el problema de voler fer conreus al tercer món per produir biocarburans, etanol i d’altres per fer funcionar els cotxes. L’ aparent triomf del sistema dominant per oferir productes del camp que ha possibilitat el creixement demogràfic està provocant la mort del mar, que també és una font d’aliments i recursos, està contaminant les aigües, hi ha casos paradigmàtics com el retrocés del mar d’ Aral a Rússia. Es crea una dependència del sòl que minva la possibilitat de futur, i estem arribant a uns límits, ja no queden terres noves per explotar.

En la dècada dels setanta del segle vint, els estudis ens mostraven que els peixos acumulaven un nivell de metalls, mercuri i d’altres, que passaven als éssers humans al ser consumits. Ens indicaven els estudis que consumir peix cada dia era mortal als noranta anys, passats més de trenta anys, ignoro si hi ha estudis al respecte, però segur que l’acumulació ha continuat i hores d’ara és mortal menjar peix a molt menys anys.

En l’ anterior apartat ens referíem a la crisi de la pesca, segons estudis més del noranta per cent ha desaparegut. La industrialització de la pesca, vaixells cada vegada més grans i sofisticats han reduït la capacitat de les espècies per anar mantenint i augmentant el seu nombre, més tècnica, més capacitat per pesca, menys quantitat al mar. Aquesta sobrepesca unit a la contaminació per fertilitzants, han creat el proper col·lapse del mar. El mar ens aporta grans recursos, dona treball a moltes persones.

Han calculat els economistes els costos d’aquesta destrucció, quan presenten els magnífics resultats de l’agricultura industrialitzada?...

La base de l’ actual desenvolupament econòmic es basa en el consum creixent de recursos energètics fòssils, petroli i carbó. Coneixem els efectes d’aquest consum, ha portat a la crisi de les emissions de CO2, al canvi climàtic, que porta tants costos i es preveuen conseqüències greus per la humanitat.

Aquest recursos són també limitats, segons els experts, hi ha petroli seguint el ritme actual de consum, per quinze anys, altres diuen cinquanta com a màxim.

L’energia nuclear s’aconsegueix a través de minerals com el urani, també és un recurs limitat, per tant no pot ésser una energia de futur. També coneixem les seves conseqüències si hi ha un accident, Txernòbil n’és un cas, milers de morts i malalts . De moment produeix unes deixalles contaminades de radioactivitat que s’han de protegir milers i milers anys, deixant una maldita herència a futures generacions, amb un cost econòmic, externalització que tenen també que assumir els nostres filles, néts etc.. Despesa que no calculen els economistes del sistema, en el seu mètode de treball unilateral, on només calculen els costos matemàtics immediats.

El capitalisme funciona sota el dogma del principi del lucre, la lliure competència “diuen”, estimula la investigació la creativitat, en definitiva el creixement, aquest és el seu paradigma. La realitat és que el empresari com a individu vol guanyar el màxim, les problemàtiques exteriors no són la seva prioritat, així al llarg de la història ens hem trobat en desastres medi ambientals, entre d’altres d’ oportunitat, si s’han de fabricar armes es fabriquen, les conseqüències no els importen, si les venen al tercer Món a dictadures, si provoquen morts, agents químics, cas de Sadam Hussein, com milers en la història, ara ens trobem davant del canvi climàtic i llurs efectes, doncs el ritme de producció de cotxes, el malbaratament de recursos segueix, no saben com sortir, està afectada la base del sistema, si els diners valen diners, això només es pot funcionar si es creix, el banc deixa cent euros i al final d’any en vol cent sis, i al mateix temps hi ha que guanyar per viure, per tant solament és possible, creixent, a occident cada quinze anys aproximadament es dobla la producció de bens, cotxes, cases, petroli, de tot, en un Món limitat, on els recursos s’esgoten, com ja ens mostra el cas del mar, doblar la potència dels vaixells, per agafar més peix, ja el sistema trontolla, han desaparegut el noranta per cent de les grans espècies, en l’agricultura no hi ha més sòl per conrear.

Les grans empreses d’energia, elèctriques, les companyies d’aigua dirigides sota el prisma del màxim lucre, no volen ésser eficients per no gastar, els interessa que les persones consumeixen per treure més euros dels rebuts de la gent. També vendre més cotxes, més armes etc. A més a més en els càlculs globals PBN inclouen la producció de armes que mai s’han d’utilitzar i si s’utilitzen més destrossa faran. Aquí rau la dificultat més gran que tenim.

Davant de la soledat còsmica que ens trobem els éssers humans, desconcert davant les malalties, de la vellesa i de la mort, hi ha persones a tot arreu del Món, s’agafen a religions, així es senten més confortades, tenen tot el dret, si així es troben millor, a més a més ningú tenim la veritat absoluta i menys en aquest aspecte.

Existeix Deu i quin Deu?. Aquesta pregunta cada persona li dona la resposta que vol i té tot el dret.

Ara el que no és de rebut, és que les jerarquies dirigents de religions vulguin imposar els seus principis a tothom, abans al llarg de la història humana com ara, passant per sobre d’haver callat i conviure amb l’esclavitud, la desigualtat home dona, les guerres, que sovint han estat beneïdes, com a guerres santes.

Moltes religions, estimulen la natalitat, fins i tot s’oposen a la utilització de preservatius. Com ens diuen molts estudis, llibre la teoria Gaia, James Lovelock, la terra com a planeta no pot alimentar els sis mil milions que som, en el darrer llibre de l’ autor, “La revenja de Gaia” anota que abans d’un segle, solament podran viure al planeta cinc-cents milions de persones. Altres estudiosos aporten altres dates menys espectaculars de reducció de la població. El que sí és comú, en tota la comunitat científica, que no parteixen de prejudicis religiosos o ideològics, és que hi ha que baixar el nivell d’éssers humans al planeta. Aquest debat moltes religions amb els seus dogmes no volen entrar, és més continuen predicant que cal tenir més criatures per gloria de deu, produint-se un agreujament del problema, en el cas d’ Àfrica de dimensions criminals al negar per doctrina el preservatiu, per evitar el SIDA, i per regular la natalitat.

L’aigua dolça és un recurs limitat, la desaparició de les glaceres que van al mar limita la reserva d’aquest recurs tan important, actualment representa el tres per cent del total. Hi ha greus mancances en zones d’ Àfrica. A zones properes al mar, es pot dessalar, però requereix una inversió d’energia per fer-ho, com per transportar-la, un cost elevat. La desaparició del permofrats (sòl congelat que reflexa els raigs del Sol), el sòl despullat de la capa d’aigua congelada és focs i capta els raigs de Sol i s’escalfa més, el procés del desglaç s’ accelera.

Els Aqüifers estan contaminats pels nitrats dels porcs, per els fertilitzants i pesticides, per tant aquesta reserva d’aigua no es pot utilitzar.

LA Terra és un planeta finit, els materials que té són limitats, per tant el miratge del creixement continuo, ja està superat. El planeta mostra ja dificultats, el petroli, té les dècades contades, el urani també, altres minerals que s’utilitzen en alta tecnologia s’esgoten.

L’ agricultura intensiva que ha fet possible l’ augment de la població, com hem anotat, també destrueix el mar i les terres resten esgotades, necessitades de fertilitzants, alhora que contaminen l’aigua dolça de les fonts i subterrània. El sistema està en un punt on no pot créixer més. La font principal que ha permès l’augment de la població mostra la seva limitació.

Les emissions de co2 i altres gasos, són els responsables del canvi climàtic. Són els derivats del petroli, el carbó, base de les energies necessàries pel desenvolupament tecnològic, els causants d’aquesta situació. Tenim que per una part, són recursos limitats en poc temps seguint el ritme de consum actual no hi haurà, per altra part són responsables d’un canvi en els condicions que vivim els humans, ens està portant a uns paràmetres en la Terra on l’esser humà té i tindrà moltes més dificultats per viure.

El model occidental de vehicle individual requereix un consum elevat d’aquests recursos. L’economia i el model entren en contradicció en la capacitat del Planeta i més quan la Xina i India més de dos mil milions de persones van cap al desenvolupament entès com a model occidental.

En un planeta que de sobte s’ ens ha fet petit, els problemes de nacionalismes unilaterals tancats, que tenen com a referència les fronteres per sobre de tot, són un problema per plantejar propostes conjuntes per anar a un Món sostenible. Els problemes ecològics, contaminacions, capacitat del planeta etc, no entenen de fronteres, aquestes són un invent artificial.

És possible evitar catàstrofes humanitàries, segons el Panel ( reunió dels experts que han estudiat a demanda de l’ ONU el problema del canvi climàtic) dintre de deu anys passaran de deu a cent milions els refugiats medi ambientals. La desertització, les condicions generals de vida pels éssers humans es compliquen.

Cal que totes les persones que volem un futur pels nostres filles, nets, es posem a treballar.

Dels pressupostos militars, inflats, desbordants, que malbaraten recursos materials com humans, grans tècnics i inventors perden el temps desenvolupant armes, quan la guerra que hi ha que guanyar tota la humanitat és la de la supervivència. Una dada per enquadrar la immensitat del disbarat. 160.000.000.000 euros és la despesa militar a Europa, només en una gran part tenim prou per fer front ja! a les següents necessitats:

Atur de les fàbriques nacionals d’armament, reducció considerable de la producció d’armes, reconversió dels treballadors i tècnics a la indústria tecnològica de producció d’energies netes, plaques solars, molinets etc.

Jubilació de militars, plans generals d’ocupació, programes d’ajut al desenvolupament a Àfrica i d’altres zones que assentin la població en llurs llocs, plans educatius generalitzats per el lliure control de la natalitat.

Fer un diagnòstic és interessant, però, insuficient, hi ha que mullar-se i proposar solucions.

Cal un canvi de paradigma, els economistes han de tornar a l’escola, han d’aprendre disciplines de la terra, ara només entenen de nombres, matemàtiques, estadística, i apliquen llur ensenyament de manera unilateral, produint-se en la practica diària bestieses, cal recordar el cas de les empreses que contaminen, presenten resultats espectaculars als accionistes sense tenir en compte la destrucció del mar, la contaminació de l’aire, l’esgotament dels recursos etc, el riu Ebre cas Flix n’és un entre tants. Ara tenim que pagar tothom la seva perillosa contaminació provocada al llarg d’anys.

Les grans companyies de serveis, elèctriques, aigua i d’altres, han de passar a mans de les comunitats, que nombraran gestors, que tindran com objectiu principal el servei públic en contraposició a les actuals, que tenen com a missió fonamental el lucre, el màxim benefici.

L’agricultura, s’adaptarà a un funcionament sense fertilitzants ni pesticides que deixen residus.

A occident per motius diversos ja tenim un decreixement demogràfic la contradicció que hem d’abordar és si hem de subvencionar les famílies nombroses, si tothom creiem i en som conscients que hem de manera lliure baixar el nivell de la població mundial. El problema rau en el anomenat tercer món, on les famílies més necessitades tenen molts fills, desbordant la situació.

Com abordem aquest problema, respectant la llibertat i no prenen mesures repressives, dictatorials?...

Hi ha formes d’abordar el problema. Veiem com les classes altes universitàries a Rabat per exemple tenen una mitja de dos fills, en contrast les famílies senzilles que en tenen sis. Hi ha que fer programes d’educació general, portar la dona a escola fins el setze anys. Fer programes d’educació de paternitat i maternitat responsable.

Pesca, es crearan grans reserves arreu del Món, com el cas de les Illes Medes a Catalunya, on està prohibit pescar, i l’experiència ens mostra com en aquests indrets, creixen les espècies.

S’ha de posar data a el final de la fabricació de cotxes que funcionen amb derivats del petroli.

Cal una participació de la societat civil una implicació, prenen mesures personals, en els països desenvolupats en un marc de decreixement personal i col·lectiu.

Els governs han d’ ésser capaços de portar endavant les polítiques, amb el suport de la societat civil, evitant les pressions dels poderosos. S’ han de coordinar els diversos nivells de govern per unes directrius comunes, europees i mundial. L’ ONU ha de tendir a ésser una creació democràtica de la societat civil internacional.

La utopia aquí expressada en la pluja de mesures. Cal recordar que les utopies es poden realitzar, recordem el final de l’esclavitud, la igualtat de drets home dona, el final del servei militar obligatori, la llei de parelles homosexuals, etc.

L’altre camí, és seguir com fins ara, més armament, més contaminació, por als immigrants, augment de la xenofòbia i els nacionalismes tancats, aquest camí ja sabem a on condueix, és una quimera.