El capitalisme cerca el màxim benefici, en la dialèctica diària aquest objectiu pot xocar contra el benefici global a curt, mitja i llarg període. Els interessos de les multinacionals del petroli són el paradigma, és de patrimoni comú de la comunitat científica que l’escalfament de la Terra, és en gran part produït per el consum d’energia fòssil, cal recordar la següent dada, recollida periòdicament en els mitjans de comunicació, els EEUU emeten a l’Atmosfera un 40% dels gasos contaminats productors de l’efecte hivernacle.

Els acords de Kioto representen un pacte superior dels estats, per reduir l’emissió de gasos, un acord petit per nosaltres ecologistes , una praxis racional de l’estat del Món, un camí d’esperança a la fi.

Als EEUU. Entra de president Bush, amb l’ajuda de les multinacionals del petroli. Segons anem veien cada dia, aquest president és més representant d’aquests sectors, que estadista, defensor dels interessos immediats d’aquestes multinacionals, no vol aplicar els acords de Kioto, trenca la confiança dels altres estats, mitjançant aplicar un mecanisme negatiu per la humanitat, planteja una situació esgarrifant per la resta d’estats. De què val prendre acords de reducció, si el principal contaminador seguirà fent-ho?. Per què fer reunions per tractar els problemes, si després canvia el president i no els vol complir ?

A escala nacional el fet és similar, és l'efecte pervers de la globalització capitalista, els governs actuen al servei dels poderosos, sempre buscant el benefici a curt termini, ens fan creure que és el progrés i que tots hi sortim guanyant, quan només hi guanyen els qui fan el negoci amb les arques públiques.

Per exemple a Catalunya, la Conselleria de Medi Ambient es pot dir que actua de promotora dels projectes més agressius, recolzant-los públicament en comptes de vetllar pel be de la nostra terra que tant diuen que s'estimen. Entre d'altres coses, està previst augmentar les emissions de CO₂ , no es plantegen canviar el model energètic basat en el petroli i l'energia nuclear, continuen amb polítiques de gestió de la oferta (sense qüestionar-se l'impacte que això suposarà pel medi) i no d'estalvi energètic, construint noves centrals tèrmiques. El nou Pla Hidrològic Nacional serà beneficiós per a les constructores, les elèctriques, la indústria del turisme i per a certs regants tant legalitzats com il·legals, però suposarà un malbaratament de l'aigua en molts casos, així com la salinització i contaminació de l'Ebre i la destrucció del delta. Pura especulació, la urbanització dels Pirineus (i la creació d'encara més pistes d'esquí), a la Plana (el golf de Torrebonica) i al Litoral no queden gaire bé espais naturals. Infrastructures innecessàries com el túnel d'Horta o el de Bracons, el Tren d'Alta Velocitat, centrals tèrmiques, eòliques en mig d'espais naturals d'alt valor ecològic, línies d'alta tensió, etc. Una gestió dels residus predominantment basada en abocadors i la incineració. La mobilitat ancorada en facilitar al màxim el transport privat amb la construcció de més autovies, variants i desdoblaments de carreteres.

Per contra, les respostes sostenibles i racionals a aquestes polítiques, com el desenvolupament rural sostenible, minimització i reciclatge dels residus, reducció del consum d'aigua, eficiència i estalvi d'energia amb tancament de nuclears, afavoriment de la mobilitat en transport públic, etc., resten absolutament ignorades per l'acció dels governs.
 
 

Jordi Agulló i Guerra, Oleguer Farràs i Jané /AEEC