ALNUS- ECOLOGISTES DE CATALUNYA

EL MEDI NATURAL I LA SEVA PROTECCIÓ

Els darrers mesos han estat nefastos pel que fa a la conservació del medi natural, en particular dels boscos i ha quedat en evidencia, un cop més, la política emprada per a fer-ho possible. Els incendis d’aquest estiu tornen a ser un exemple del què s’ha fet i, sobre tot, del què no s’ha fet en aquest sentit i els polítics s’han apressat a tirar pilotes fora o passant-la al públic, dient coses com: “els boscos no s’exploten perquè la fusta no val un duro”, o que els ecologistes son reticents amb els tallafocs i hi posem pegues (¿), i dic jo “si els administradors sempre han fet el que han volgut sense escoltar als administrats, a què ve això ara?”. Els col·lectius ecologistes no estan renyits amb la explotació correcte i respectuosa dels boscos, la vigilància i control de l’activitat de lleure, la formació de tallafocs de forma raonable, no de qualsevol manera, no cal fer autopistes perquè passi un cotxe del servei d’extinció, tampoc cal facilitar l’accés de vehicles a motor per pistes forestals, tampoc calen xarxes d’alta i mitja tensió aeris,...Creiem que es inadequat la utilització de la demagògia per boca de qui fa temps hauria d’haver rectificat en la política de protecció natural en molts aspectes: gestió dels boscos, fauna i flora, delimitació i protecció dels espais protegits i parcs naturals, control i vigilància de l’accessibilitat, etc.; però la racionalització d’aquests conceptes entren en contradicció, constant i sistemàticament, amb els interessos econòmics i empresarials, quelcom semblant a “el que és bo per a la muntanya no ho es per a la butxaca”.
Difícilment guanyaran credibilitat qui des del seu càrrec pretenen traspassar responsabilitats i descrèdit a d’altres persones i entitats quan tenen les eines i el poder suficient per a modificar una situació que no han volgut o no han sabut arranjar amb dotació material, humana i econòmica suficients (real, no sobre el paper només) i  des del debat i la participació amb els i dels ciutadans, als qui, en molts casos, des de la trona i amb la prepotència que els atorga les majories parlamentàries, han fet passar per ignorants condemnant-los al silenci i al desencant.
Se'ns fa difícil de creure, malauradament, que un canvi de representació parlamentaria, àdhuc de Govern pugui fer variar la política de medi ambient duta fins ara sense una amplia participació ciutadana i dels col·lectius científics i ecologistes, amb rigor , amb capacitat d’arbitrar actuacions en aquest sentit. Tot i així ens queda el dubte de fins quin punt podran influir i neutralitzar, només que sigui en part, els interessos que mantenen una pressió urbanística agobiant sobre determinats llocs (Collserola, La Cerdanya, La Garrotxa, Vallès...).
En certa ocasió, en un programa de tertúlia a Catalunya Ràdio, anomenat L’Orquestra, conduït per el ja desaparegut Jordi Vendrell, assistia un conegut arquitecte-poeta proper al PSC a on, en una de les intervencions va declarar-se partidari de edificar / urbanitzar “racionalment” la Serra de Collserola. No va quedar clar si ho va dir a títol personal o com a exponent d’un ideari polític en matèria d’urbanisme. Des de llavors entenc que s’ha d’exigir als partits polítics que en llurs programes consti clarament la política urbanística i mediambiental que pretenen practicar, i particularment, en el cas de Collserola haurien de signar un compromís polític que garantís que no es convertiria en un “Central Park” de l’àrea metropolitana de Barcelona. Per a tot això es tant important i urgent la revisió del PGM que tantes vegades hem demanat.
Ara per ara, per exemple, no entenem que no s’ha denunciat a la Fiscalia de Medi Ambient algunes actuacions que s’han permès, en algun cas mancades de llicència adequada per el que s’ha fet. No podem entendre que ningú ni cap institució (Generalitat, Ajuntament, Consorci) hagi fet res, de forma diligent, per evitar les agressions al medi que s’han produït al Turó de l’Espinagosa, o per els accessos al restaurant ”Ideal” Collserola, o al camí i riera de Sant Medir, a on s’ha actuat amb criteris desmesurats, o per què a la pedrera Berta s’ha permès l’explotació fins a una situació irreversible per a la recuperació del seu entorn, o per què un aeroport a la Timoneda d’Alfés i no en un altre lloc més adient, o per què i per a qui l’explotació de la greda en el Croscat, o de les mines a cel obert del massís del Pedraforca, o per què tanta desídia a l’hora de fer eficaces les vies verdes entre les masses forestals cada cop més degradades. etc. Quasi sempre darrera d’una agressió al Medi natural es poden trobar interessos econòmics privats i el fet que es pretengui fer les actuacions discrecionalment, sense difusió i sense valorar el parer de col·lectius científics o tècnics independents genera desconfiança vers qui, se suposa, haurien de vetllar per els interessos col·lectius. Això pot fer malpensar que s’ha produït una professionalització dels polítics, més enllà dels honoraris derivats de l’aprovació dels pressupostos públics.
Malauradament les superfícies cremades trigaran molt de temps en recuperar-se. Les que s’edifiquen i urbanitzen no es recuperaran mai més, Això ens fa pensar que ha fet falta un incendi al Vallès que ha cremat part d’un dels paratges naturals més valuosos de la tant malmesa comarca  per a adonar-nos que ja no hi ha cap impediment natural i menys arguments per a defensar que aquell no és pas l’espai mes adequat per a un parc zoològic, ni per a la construcció de la B-40, ni per cap ampliació de cap polígon industrial i molt menys per a una urbanització sense arbres. Si tot això no son fantasies nostres que algú ens ho expliqui raonada i raonablement.

Manel Villegas i Giralt

Setembre 2003