Com a President de GEPEC-Ecologistes de Catalunya,
entitat organitzadora d’aquestes Trobades, conjuntament amb la
Plataforma en Defensa de l’Ebre i la Federació Ecologistes de
Catalunya, em diuen que em toca fer un discurs de cloenda. Però vull
dir-vos que el discurs de cloenda ja l’heu fet tots vosaltres, l’heu
fet amb totes les conclusions d’aquestes taules rodones, grups de
treball i debats que hem portat a terme en aquest cap de setmana, un
discurs que ha servit per posar en evidència allò que s’intuïa des de
fa temps arreu dels Països Catalans:
1- En primer lloc, que les agressions al
territori i al medi ambient no tenen color
polític, ni
pàtria, ni punts
cardinals. S’estenen com taca d’oli al llarg del temps i de l’espai
comú i són font inesgotable de conflictes. Mostren la greu discrepància
que existeix entre la societat civil i el poder polític. Mostren la
manca crònica de diàleg, consulta i participació entre el poder
dominant i les entitats compromeses amb la conservació del territori.
Mostren la volubilitat, la insostenible lleugeresa de l’ésser polític,
el seu doble o triple llenguatge (segons el temps electoral, segons el
càrrec ocupacional, segons la comarca, segons el fòrum de debat ...).
Tot plegat, un brillant exercici d’allò que els polítics anomenen
PRAGMATISME, els ecòlegs anomenen ADAPTACIÓ AL MEDI i les persones
vulgars com jo o com vosaltres anomenem senzillament HIPOCRESIA,
CINISME I CARA DURA.
2- En segon lloc, que la sostenibilitat del
territori i la salut ambiental en els PP.CC. mostra els mateixos o
pitjors símptomes que la sostenibilitat de la nostra llengua comuna:
una autèntica llosa sobre els dos puntals essencials del nostre
patrimoni, una vergonya per als nostres polítics que s’han mostrat
incapaços de defensar els drets de primogenitura del país i han
acceptat massa vegades el plat de llenties a canvi d’unes normes
ambigües, permissives, covardes i incoherents. La incontinència i la
inconstància normativa dels nostres governants ha oblidat que, al
contrari d’ells, la naturalesa no trenca mai les seves normes i que
tard o d’hora ens passarà factura.
3- En tercer lloc, que la història recent de
Catalunya ens ensenya que en dos anys de renovació política no s’ha
produït cap renovació ideològica de fons que asseguri que les premisses
de la sostenibilitat ambiental, l’equilibri ecològic i el principi de
precaució transcendeixin la tecnocràcia administrativa i afrontin el
desenvolupament del país amb criteris de benestar que no siguin els del
pur i dur creixement de l’activitat econòmica i del producte interior
brut. Debats com els que s’han produït sobre els transgènics, les
centrals i les línies elèctriques en el medi rural, la gestió dels
residus, el control de la contaminació, etc... posen en evidència que
estem molt lluny d’una societat regida per criteris de bones pràctiques
ecològiques. I tanmateix, mai com fins ara no s’ha utilitzat a
Catalunya un lèxic ecologista tan pintoresc. El nostre argot s’ha
convertit en l’idioma oficial d’alguns departaments de la Generalitat.
Però aquest llenguatge mediambientalment correcte, lligat a aquests
pomposos autoqualicatius ecologistes d’alguns socis del govern, només
ha servit per vulgaritzar els nostres missatges i per desacreditar la
paraula "ecològic" i "ecologista" tant en el àmbits més radicals com en
els més conservadors.
4- En quart lloc, que cap govern d’arreu dels
PP.CC. ha sabut canviar les formes més elementals de cara a una
adequada relació institucional amb els moviments ecologistes
representatius del territori. La màxima cristiana "els que no esteu amb
mi, esteu contra mi" continua vigent a Catalunya malgrat les esperances
posades en el canvi. La discrecionalitat i la tendenciositat que havia
marcat l’estratègia de CiU durant 20 anys en les relacions amb la
societat civil ha continuat.
S’han servit de l’hàbil sistema que Susan George ja
preconitzava en el seu INFORME LUGANO: "Permetre que les ONG tinguin
estatus consultiu en òrgans formals que es reuneixin en intervals
regulars. S’ha demostrat –deia Susan George- que aquest model serveix
perquè les ONG siguin més constructives i responsables, és a dir, molt
menys radicals, desafiants i rebels!". Així, per aquesta via, s’ha
potenciat l’amiguisme institucional i subvencional cap a federacions i
grups afins als objectius del govern, així com la marginació d’aquells
grups susceptibles de provocar o recolzar conflictes socials quan les
decisions polítiques de desenvolupament topen de ple amb la preservació
del territori (un record molt especial en aquesta marginació i en
aquest buit per al Delegat del Govern a les Comarques de Tarragona,
senyor Xavier Sabaté). També s’ha mantingut la coneguda pràctica de
voler comprar les nostres ànimes a base de projectes fantasmes,
convenis utòpics i comissions de seguiment etèries que només han estat
fum i fum! Senzillament perquè han vist que ni al GEPEC, ni als
Ecologistes de Catalunya ni a les Plataformes Meridionals se’ls pot
tapar la boca a canvi de diners.
Exemples concrets d’aquesta pèssima praxis política
en podríem trobar arreu del territori però ens concretarem en el camp
d’actuació del GEPEC-Ecologistes de Catalunya (Terres de l’Ebre i Camp
de Tarragona):
1- Hem vist polítics d’Esquerra en processó cap a
Flix dient que l’empresa ERCROSS no podia ser responsable d’uns
abocaments que s’han produït durant dècades per manca de legislació
(amb un RDPH que data de 1987 i estableix clarament la prohibició de
contaminar cap medi receptor).
2- Hem sentit polítics del govern de Catalunya dient
que les responsabilitats econòmiques d’ERCROS en la neteja del riu Ebre
posarien en perill centenars de llocs de treball. I deien això sense
cap rubor, mentre l’empresa ERCROS es dedicava a comprar altres
empreses químiques (ARAGONESAS) i permetia que els seus
accionistes guanyessin a la Borsa només en el que portem del 2005 un
102 % . Saben què vol dir això, oi ? Que un accionista d’ERCROS
que al gener tenia 20 milions d’euros ara en té més de 40, però el riu
Ebre probablement l’haurem de pagar entre tots, nosaltres, és clar.
3- Hem sentit il·lustres polítics pregonant la
necessitat de l’Estalvi d’aigua, de nova Cultura de l’aigua, de sequera
... i oblidant que aquests mateixos polítics o els seus partits han
estat durant anys i anys –i continuen- a la Diputació de Tarragona
permetent que es faci una vergonyosa promoció gratuïta dels Camps de
Golf! La Diputació ha fet això durant anys: uns camps de golf que han
demostrat meridianament que no són sinó tapaderes legals per urbanitzar
territori rústic i que aquí a les nostres comarques estan autoritzats
per l’Agència Catalana de l’Aigua per a l’ús (i abús) de pous
subterranis (i no d’aigua de depuradora!).
4- També hem contemplat com el fracàs estrepitós de
la gestió dels residus municipals ha empès el govern a ressuscitar, o
batejar, o reanimar, aquelles instal·lacions posades en dubte des de la
fàcil oposició: abocadors (com el de Tivissa o el de l’Aldea),
gasificadores (A Móra) , metanitzadores (A Botarell i a Tarragona),
incineració en cimenteres (Alcanar), etc. Tot senzillament per la manca
de valentia política d’estirar les orelles i sancionar una bona colla
d’alcaldes incompetents (la majoria dels seus propis partits) que no
han posat els medis necessaris per reduir i reciclar els residus que
generen els seus ciutadans.
5- Finalment (per a què seguir?) hem vist tones i
tones d’incongruència energètica a les comarques de Tarragona (no cal
anar a Bescanó). Així, hem vist estupefactes com a la presència
estremidora de les nostres tres centrals nuclears, s’han afegit dues
tèrmiques a Tarragona, s’ha aprovat la construcció d’una altra tèrmica
a Vandellòs, s’està demanant de fer una altra tèrmica a Riba-roja ... i
això sense comptar un centenar de projectes de centrals eòliques arreu
de les nostres costes, planes i muntanyes. Deu ser que els tarragonins
gastem molta llum per trobar-nos les nostres vergonyes!!!
Si arribem a la conclusió que cap renovació política
ha comportat, comporta ni comportarà una adequada renovació en les
relacions entre el medi i l’ésser humà, no tenim altre remei que
concloure que a través d’aquestes Jornades hem de veure la necessitat
de construir una xarxa ecologista dels PPCC en defensa del territori
que permeti la coordinació de tots aquells que estem lluitant per la
conservació del medi ambient (plataformes, grups ecologistes ... ).
Hauríem de reflexionar sobre la prol·liferació indiscriminada de
grupúsculs, plataformes locals i entitats de tan curta durada com la
resolució del seu problema i potenciar la coordinació d’esforços i d’
infraestructures logístiques i humanes de caràcter permanent.
No ens toca més remei que assumir que la
pressió social, la denúncia pública, EL CRIT! ... és l’únic
llenguatge que la classe política està disposada a escoltar. Però hem
de pressionar, denunciar, cridar ... amb ARGUMENTS!!!! , amb arguments
seriosos, amb el pes d’informes científics, amb el coneixement i ús
adequat de les lleis i del procediment administratiu, amb dades
tècniques, amb estudis ecològics rigorosos ... Perquè si bé el CRIT
serveix perquè ens escoltin els polítics, els ARGUMENTS serveixin
perquè ens escolti la societat i ens respecti el país.
Tortosa, 28 de maig de 2005
Damià Vernet i Barceló
President del GEPEC-Ecologistes de Catalunya