Rieres per viure

Narcís Prat Fornells

Fotografies - Oleguer Farràs i Jané


Ha passat per Sant Just l’exposició "Rius per viure", realitzada pel Grup de Defensa del Ter (GDT) amb motiu dels seus deu anys de vida.

L’exposició porta gairebé dos anys itinerant per Catalunya i és un reflex de la vitalitat d’aquesta institució fundada per uns quants ciutadans tips de contemplar com el riu Ter i els seus afluents s’anaven morint per causa de tot tipus d’agressions. Aquesta exposició es fa ressò de tots els problemes que té el Ter (que podríem fer extensius a tots els rius de Catalunya), molts dels quals encara no s’han solucionat. Les minicentrals que deixen el riu sec, la contaminació industrial i urbana no ben resoltes per sanejament, o els purins i la contaminació difusa. A més dels problemes, l’exposició aporta criteris per poder trobar les solucions sostenibles als mateixos.
El que explica l’exposició ens resulta familiar als qui treballem en l’ecologia de rius o pels ciutadans que viuen al costat d’un riu, com poden ser molts dels membres del GDT de Manlleu, Torelló o Vic.Per molts habitants de Sant Just probablement aquests problemes sonen una mica llunyans, tal com ho és el Llobregat, un riu que tot i estar relativament a prop de Sant Just és en realitat llunyàProveu d’anar a passejar per la vora del Llobregat; no és fàcil arribar-hi i sobretot no és gens agradable l’accés ni el que es troba a les seves vores (excepció feta del petit aiguamoll que fa temps els amics del CEPA varen construir entre Molins i Sant Feliu).
Aiguamolls de Molins de Rei

El que sí té Sant Just i forma part del seu patrimoni (i que té molta relació amb el "Desvern" del seu topònim) és una riera on potser en alguna època hi havia verns. La riera de Sant Just és un bon exemple del millor i el pitjor que pot fer l’ésser humà amb aquests ecosistemes. D’una banda hi ha racons força ben conservats mentre que en altres parts l’hem transformada en un tub subterrani.

 La prepotència i supèrbia de l’home quan actua com a espècie dominant es pot observar molt bé a la part baixa de la riera. El punt on es creuen la riera, la carretera i la via del tren és un exemple del que no hauria de ser el creuament d’infrastructures amb un sistema natural com és el riu. Aquesta demostració de dominació sense respecte al medi es continua riera amunt, en la trista canalització que existeix en la zona del polígon, on els cotxes que passen pel costat han tingut preferència respecte a la riera.
Riera a l'alçada de la Ctra. Reial
Riera front el tennis can Mèlic
Entre el polígon i Can Mélich la riera té un moment de revifament tot i la degradació de les seves vores (com a mínim no està canalitzada), però de seguida desapareix sota terra per deixar pas al complex de la Bonaigua que se li alça just a sobre. El famós molí fariner desenterrat fa poc avui no podria complir la seva funció sense que fessin un forat per connectar-lo a la riera subterrània.
Riera soterrada a l'alçada de l'Institut i el Poliesportiu

 
Aquest tram de la riera subterrània cal protegir-lo dels aiguats de la part alta de la riera per evitar que s’embussi el tub. Això es fa mitjançant uns pilons metàl·lics davant l’entrada del tub que volen impedir que en moments de crescuda aquest quedi col·lapsat per les branques i troncs que pot arrossegar la riera. Tanmateix, per evitar aquests col·lapses es fan altres accions, com "netejar" la riera de brossa de tant en tant, és a dir, es destrueix la seva ribera per protegir el canal subterrani i això es fa mitjançant maquinària pesada, passant una excavadora dins del llit del riu.
Entrada al canal soterrat amb els pilons obturats de brossa

Des del pont can Padrosa: Llit de la riera arrasada

Esplanada riera
Aigües amunt del pont de la carretera a Vallvidrera la riera no està canalitzada però sí fortament degradada. En primer lloc pel pas continuat d’un ramat que no permet la recuperació del bosc de ribera. En segon lloc perquè les aigües pluvials recollides de la carretera provoquen una erosió important de la pròpia llera. 

Només aigües amunt de Can Vilà tenim un ecosistema que podria assimilar-se a una riera mediterrània amb algunes de les plantes que li són pròpies, però sense verns.

Però fins i tot la part alta de la riera està afectada per diferents alteracions. D’una banda la freqüentació de molts trams per la gent, i en algun tram la presència de cotxes, impedeix la regeneració del bosc de ribera.
Confluència Tt. font del Rector i Tt. de les Fatjones
D’altra banda, i molt especialment, l’aigua que baixaria per la riera (i alimentaria les arrels dels verns, oms, pollancres i altres arbres) avui és usada intensament. En altres casos és captada per mines i es fa servir per proveir per rec o usos lúdics algunes cases de pagès o horts familiars en el propi poble.
Zona cultivada i viver al fons en plena riera

 
 
 
 
 
 
 

Existeixen, a més, diferents pous al llarg de la conca que extreuen aigua per regar, especialment alguns centres de jardineria. Sense l’aigua que circuli subterràniament, és difícil que la riera funcioni com a tal i sobretot que es regeneri la seva ribera.

Avui la riera de Sant Just s’enfronta a un futur que la pot apartar encara més de ser un ecosistema natural. La urbanització d’una part de la vall modificarà la seva ribera per l’augment de la freqüentació o fins i tot la seva transformació en un parc urbà. L’asfalt, les teulades, els jardins augmentaran l’escolament i per tant l’erosió de la llera en moments de pluja. Amb aquestes condicions, haurem de canviar definitivament el "Desvern" de Sant Just per un altre topònim? (Asfaltat? Unifamiliaritzat?).
Conca del Torrent de la font del Ferro i vista de la vall


Verneda de Collserola (excursió de l'ALNUS)
També estem encara a temps de canviar el destí de la riera i proposar un pla de restauració per fer possible que els verns puguin créixer de nou a la riera juntament amb les altres plantes pròpies dels ecosistemes mediterranis. Per això caldria un canvi radical en el planejament del territori de Sant Just i de Collserola, que no és pas el que intuïm que ens proposin ara mateix els nostres governants.