Els impactes sobre el medi natural derivats de l’intens nivell d’humanització que caracteritza l'entorn de collserola són força variats. Tanmateix, el principal repte que cal afrontar és el de limitar i ordenar l’expansió de les superfícies urbanitzades. A diferència d’altres tipus de modificacions del medi, la pavimentació del terreny que comporta la urbanització fa que esdevingui un tipus de transformació pràcticament irreversible, que determina la pèrdua de sistemes naturals que contenen un important nombre d'espècies, com són els medis agrícoles o els forestals.A més, el fet d'impermeabilitzar el sòl amb l'asfalt i el ciment, fa que l'aigua de pluja  vagi cap al clavegueram en comptes de infiltrar-se a terra i recarregar els aqüifers, i també agreuja el problema de les grans avingudes d'aigua a les rieres amb efectes poc predibles si els aiguats són realment forts. 

En les zones més densament urbanitzades tan sols resten algunes espècies pioneres capacitades per colonitzar zones aïllades i aquelles més generalistes que aconsegueixen conviure amb l’home.

Els efectes del creixement urbà no s’han de valorar exclusivament pel que representa la pèrdua directa de superfície natural, sinó que també s’han de considerar els efectes indirectes de l'augment de fragmentació dels espais naturals. Les superfícies urbanitzades representen discontinuïtats ambientals que dificulten o impedeixen els fluxos demogràfics i genètics de la majoria d’espècies animals i vegetals. A collserola de moment encara hi sobreviuen alguns exemplars de guilles, genetes i mosteles.

A les zones perifèriques s'hi acumulen runes i mobles desballestats o no, que embruten l'entorn i palesen l'incivisme humà.

A l'entorn de collserola predomina la zona residencial de baixa densitat, a l'igual que les zones urbanitzades a l'interior del parc  (Bell Soleig, La Floresta, Vallvidrera, etc.), tot el conjunt d’eixos urbanitzats, així com totes les carreteres que creuen la serralada, fragmenten la seva superfície natural i actuen com a barreres pels éssers vius.

La conseqüència d’aquest tipus de desenvolupament urbanístic és la generació d’espais naturals de petites dimensions i amb poblacions d’animals i de vegetals amb tendència a l’isolament. Aquestes poblacions, tant pel major grau d’exposició a les pertorbacions de caire antròpic,  com per la seva dinàmica i la seva menor capacitat de regeneració davant les catàstrofes naturals, presenten greus problemes de viabilitat en el temps, produint-se davallades d’algunes espècies i l’extinció local d’altres.

L'única manera d'evitar-ho és limitant l’expansió del sòl urbanitzat i conservar i definir eixos de connectivitat natural amb altres espais com la Plana Vallesana i Sant Llorenç del Munt. Aquesta connectivitat natural, fins hi tot se l'havia plantejat seriosament la Diputació de Barcelona en un pla anomenat Anella Verda que pretenia interconnectar a través de vies verdes els espais naturals protegits de Collserola, St. Llorenç, Montserrat, Garraf, Olèrdola, Montnegre-Corredor i Montseny, però el fet és que tant que malgrat en l'àmbit teòric és possible, el desenvolupament actual de les infrastructures, com la incompatibilitat entre administracions de diferent signe polític ho estan convertint en un fracàs.  El que cal és un canvi de model de desenvolupament i reequilibri en un nou Pla d'Ordenació Territorial que requalifiqui els sòls en base al seu valor i potencial biològic.

 

ç

è